passadís de 90 minuts!

.... la imatge que està donant avui el FC Barcelona , d'uns institució que té més d'un segle, és una imatge d'expedient disciplinari! Però que collons s'han cregut aquests jugadors! Què collons s'han cregut que són! per tractar d'aquets manera el Barça... Els socis i seguidors del Barça no es mereixen això. No s'ho mereixen de cap de les maneres. No es pot venir al Bernabeu a contribuir a la festa del Real Madrid. No es pot contribuir així a què el teu etern rival se't pixi a la cara. No és tolerable! Això no pot ser! Aquests senyors es guanyen molt bé la vida. Aquests senyors cobren molts diners. I és un problema d'actitud! És un problema de ganes! És un problema d'orgull, de posar la cara, de lluitar! Què s'han cregut que són per tractar així el barcelonisme! No pot ser!!
Ja n'hi ha prou!!...

Aquestes eren les paraules del Joan Maria Pou, el locutor de Rac1 mentre estava retransmetent el partit. Sí senyor. Vas reproduir per les ones el que molts seguidors i seguidores pensaven. Però per molt que diguem, no hi ha paraules per expressar el sentiment d'humiliació que molts culés tenim a dins, després , no ja del passadís, sinó del partit.

Però com que els colors blaugranes es porten dins del cor, faré veure que aquestes dues temporades no han existit. Esborraré de la memòria el partit del 4-1. Recordaré els millors moments de l'etapa Rijkaard i Ronaldinho. I a còpia dels dies em tornaré a il·lusionar. Amb Guardiola i nous fitxatges ens ho tornarem a creure, i acabaré per tornar a pronunciar la coneguda frase: "Aquest any sí"

-... sinó... sempre ens quedarà París!...-

Si el món es mou...

...com puc estar aturat? Diuen Els Pets.
De fet, podríem dir que el món fins i tot es mou massa ràpid en segons quins moments. La vida porta un ritme frenètic, i podem optar o bé per seguir-la de prop o bé per reduir la nostra marxa i anar fent, com deia aquell. Les persones inquietes sovint planten cara i aconsegueixen un bon ritme. Altres, més pacients, caminen tranquilament sense presses, seguint allò de "a poc a poc i bona lletra". No sabria dir quina és millor opció. Suposo que, com en tot, l'equilibri acaba sent una bona solució, però tampoc està tan clar. El que si que és una obvietat és que quan deixes una cosa aparcada amb l'excusa de ja ho faré després, allò té la gran possibilitat de quedar-se per fer.

Durant aquestes últimes setmanes ho he viscut en primera persona. Després d'un inici d'any a un ritme frenètic per qüestions laborals, que pogut descobrir la calma d'arribar aviat a casa, de poder asseure'm al sofà i mirar la tele, de tenir 10 minuts per esmorzar mentre miro el Cuní,..., i que voleu que us digui, també m'ha agradat l'experiència!
No obstant, i com que en el fons és cosa de caràcters, crec que sóc una mica al·lèrgica a la tranquilitat i m'agrada anar contrarellotge i no perdre'm ni un instant d'aquest viatge que és la vida.

En poc més d'un mes he vist com el govern del meu país s'ha vist obligat a fer un transvassament per portar aigua a Barcelona, he vist la mala gestió del Conseller Baltasar quan va encetar la problemàtica de la sequera, he vist com les coses no canvien i la justícia deixa de ser justa en el cas del Franki, el noi de Terrassa, he vist com el Barça llençava una lliga i perdia l'opció de la Champions, he vist com al país Basc continua la croada contra l'esquerra abertzale, he vist com per Sant Jordi el llibre més venut era un escrit en castellà, i com a can Esquerra (com a tots els altres partits) continua la cursa interna per véncer al congrés del juny.
I moltes coses més, o i tant!
Ara però, ja estic cansada de mirar tant! I torno a tenir ganes de fer, de participar!
La bona vida per mi, no és aquella en la que faig d'aspectadora, sinó aquella en la que jo sóc protagonista!

Miro
i cada persona al meu davant
porta
un secret amagat.

Sento
i cada soroll va repetint
que ara encara
depèn tot de mi.

La vida és el que et passa
mentre fas plans per tenir-ho tot lligat.
Si el món es mou,
com puc estar aturat.

Hi ha tantes coses a fer
i em queda tan poc temps per fer-les,
tantes coses a fer,
llocs per recordar,
llavis per besar,
a fora hi ha un dia a punt d'estrenar.

Parlo
i cada paraula dóna pas
a una nova possibilitat.

Per molts camins que tombi
sempre n'hi haurà mil més per tombar.

Si el món es mou,
com puc estar aturat.

La llegenda de Sant Jordi

Llegenda i imatges extretes del portal educatiu edu365.cat.

Diu la llegenda de Sant Jordi que fa molt i molt de temps hi havia un drac monstruós, amb les urpes llargues i l’alè de foc. Aquest drac feia fugir al poble, matava la gent amb el seu alè i s’empassava les persones vives .

Els ciutadans, sense cap solució, varen decidir donar-li dos ovelles cada dia per apaivagar la seva fam. Quan s’acabaren els bens, li donaren vaques, bous i tots els animals que tenien, fins que es quedaren sense.

El rei convocà una reunió,on van decidir que farien un sorteig li donarien al drac una persona cada dia, perquè se la menges.

Un dia, per mala sort, li va tocar a la filla del rei, i ell tot plorós va dir:

- Perdoneu a la meva filla i ,a canvi, us donaré tot el meu or , el meu argent i la meitat del meu regne, però us ho demano per favor, deixeu la meva filla.

El poble li va negar, i el rei va demanar vuit dies per a plorar la seva filla. Arribat el dia el rei la va vestir i la va deixar davant de la cova, a prop del drac.

Però de sobte, quan el drac ja obria la seva gran boca per menjar-se d’una queixalada la princesa,
va aparèixer, cavalcant sobre un cavall blanc i amb la seva llança i el seu escut daurat el cavaller Sant Jordi, per salvar la princesa de les urpes d’aquell enorme drac.

Aquell cavaller va alçar la seva llarga llança i d’un cop, el drac va caure a terra desplomat, amb la llança clavada al vell mig del cor.

De cop, de la sang del drac que li regalimava cos avall en va sortir un roser, amb unes roses que brillaven amb la esplendor del sol, i de sobte, el cavaller Sant Jordi en va collir una, la més bonica de totes, va anar a la princesa i li va donar en senyal d’amor.

El rei li va demanar que es cases amb la seva filla i que li donaria tot el seu or i la meitat del regne.

Però el cavaller va marxar sobre el seu cavall blanc sense dir res.

Des d’aquell dia la gent del poble va viure tranquil·la.

Per això el dia de Sant Jordi els homes regalen una flor a la persona que més estimen. Les dones, diu la tradició, han de regalar un llibre.

Les llegendes no cal que siguin certes, només cal que siguin boniques.

Jo em faig la tradició a la meva manera i regalo un llibre i una rosa a aquells que més m'estimo! Qüestió d'igualtat!

màgia per a tothom!

Bones vacances a aquells que en podeu fer! Bona Pasqua a aquells que la celebreu! Bona festa als companys i amics del Pla que aneu a passar fred a la Serra, al Monamour! Bona ressaca als que anireu a Salou com cada any en busca dels primers guiris de la temporada! Bon profit als peques que us atipareu de xocolata de la mona! Bons dies per aquells que currareu tots aquests dies! Bones cues als que us passareu hores a la carretera en algun peatge!


i que sempre, i per tothom, hi hagi màgia...

intentaré portar-vos-en un pessic!

...caure per tornar-se a aixecar...

Una xifra: 27.511
Una altra xifra: 0
Un color: el vermell
Una imatge: decepció
Una paraula: derrota
Un missatge: la reflexió

Que les coses no han anat bé, en som tots i totes conscients. Que hi ha diverses causes, és just reconeixer-ho. Per això ara es tracta d'escoltar i analitzar perquè la gent no ha renovat la confiança en Esquerra. (bipolarització, abstenció, mala estratègia, desil·lusió, govern de desgast, pactes incompresos, desacreditació mediàtica...)

Comença un nou cicle: tres diputats a Madrid, cursa interna per la direcció d'Esquerra, negociacions per un sistema de finançament, la resolució del Constitucional envers l'Estatut...

Passaran coses, moltes coses. El ritme no s'atura, i l'evolució d'Esquerra tampoc. Quan una persona cau a terra, té dos opcions, quedar-se allà perquè la trepitgin, o aixecar-se i caminar de nou. Els nens petits aprenen a caminar a base de caigudes (ara no feu la interpretació simple i entengueu que estic comparant ERC amb un nen petit), és la matèfora de la vida: seguir sempre endavant o deixar-ho córrer.

Com diria aquell, dels errors se n'apren. En cap llibreria venen "el manual per construir la majoria social i aconseguir la independència de Catalunya sense que l'esquerra independentista extraparlamentària et tracti de botiflers, la dreta (i esquerra) espanyola et titlli de separatista i et criminalitzi, la societat t'acusi de totes les desestabilitzacions del govern, els militants de tota la vida critiquin per criticar i la dreta nacionalista catalana copiï el discurs nacional sense creure-se'l i es ven a Madrid sempre que en té l'oportunitat".

Mentre tinguem la suficient dignitat i responsabilitat per rectificar i seguir avançant no ens ha de fer por res. Ni tan sols un revés electoral. Hi ha 300.000 catalans que han fet confiança a Esquerra, a tots ells els devem l'esforç i el treball per poder tornar a ser la força que lideri les reivindicacions dels Països Catalans.